Qualsevol feina?

 

Aquesta oferta de feina estava en el suro d’un supermercat de la Bisbal d’Empordà. Mai abans uns punts suspensius m’havien sorprès tant. A quina feina es deu referir?



2s comentaris

Staying Alive

Fa poc un amic/conegut/… em parlava d’un grup anomenat The Hormonauts. "Són uns italians que es dediquen a fer rockabillie, estic segur que t’agradaran", em deia de forma poc objectiva doncs confessava que eren la seva banda preferida. Els conceptes rockabillie + grup italià em van fer venir mal de panxa en un primer moment, però tenia raó el punyetero, de moment el poquet que he escoltat d’ells m’agrada i per variar m’he enganxat a una cançó: una versió de la mítica "Staying Alive". Si s’apropen pel Festival de Psicobillie de Pineda (abans a Calella) un altre cop (van venir pel 2003) us asseguro que no me’ls penso perdre, fan pinta de ser molt divertits.[@more@]

Aquí us la deixo perquè en feu un tastet i em confirmeu si m’estic tornant massa freak…



2s comentaris

Posats a ser críptics…

Just eren les tres i catorze minuts de la matinada que entrava al cotxe per tornar a casa.  Abans de posar la clau al contacte, vaig parar-me a ordenar un moment quatre pensaments que no em deixaven pensar.[@more@]

El model del cotxe era (és) un Lleó (León, vaja), el nom d’una costelació i a més fés la bèstia que va matar l’Hercules, una altra constelació, en una de les seves dotze feines. Enrera, deixava dotze persones dins el bar amb el nom de torre bíblica. On curiosament, des que algú des de les alçades, indignat, va fer aturar el llenguatge universal, tothom parlava i ningú s’entenia. Afortunadament, això si, marxava coneixedor del nom del Sol.

Coi, potser si que aquell que va tenir una revelació per Setmana Santa, tenia raó i l’univers és contingent, un putu bucle o un mocador ple de mocs, o potser no. Vaig engegar el cotxe, per fi, i pensant en les meves coses, al cap de poc ja somiava.



2s comentaris

Una qüestió de temps

 

 

 

 

                 El temps només és una mena de somni. Si no fos així, ho destruiria tot i ho tornaria a crear a cada dècima de segon. Però el temps no destrueix res. Senzillament, passem, ens empeny, al llarg de la vida per un immens cercle on ens trobem.

                                         Alan Conway – (El temps i els Conway de J.B.Priestley)

[@more@]

1 comentari

Un dubte raonable

 

(conversa telefònica)

Roger: Papa, el metge m'ha punxat el braç i no he plorat.

Jo: Apa, molt bé! Que valent que ets!  A mi també m'han punxat.

Roger: Has plorat? 

Jo: No rei, jo tampoc he plorat.

Roger: Perquè t'han punxat?

Jo: Per treure'm una mica de sang, mirar que estigui tot bé i així saber que estic bo.

Roger: Ah. Li dono el telèfon a la mama, adeu Papa!

Jo: Adeu, un petó. 

(…) 

 

[@more@]

(sms rebut al cap d'uns minuts de penjar el telèfon)

Usufructuària: En Roger em pregunta si t'han tornat a posar la sang a dins 🙂 

2s comentaris

Dolç accident

Eren quarts de vuit del vespre, anava direcció Tordera per la carretera d'Hostalric, en passar pel costat d'una fàbrica, una flaire perillosament agradable va començar a envair l'habitacle del meu cotxe.

[@more@]

No he berenat avui, vaig pensar mentre feia a miques el volant de xocolata negra, de la bona per suposat, imprescindible per acompanyar com cal uns trossets de pa de pessic esgarrapats matusserament del seient del copilot. Certament, puc arribar a ser molt fartaner de vegades.

Malauradament, no vaig gaudir gaire estona d'aquell banquet. El so característic d'una piruleta quan cau a terra, va predir una pluja de trosset de caramel en totes direccions enmig d'un núvol de sucre glacé. La meva cara va quedar plena de nata mentre la xocolata desfeta del dipòsit es vessava sobre l'asfalt.

El volant, m'havia menjat el volant i aquella corva es va encarregar de recordar-me que menjar-se el vehicle en marxa pot dificultar la seva digestió.

 

Comentaris tancats a Dolç accident

El millor disc de l’any

Que els Grammy són uns premis, com a mínim, estranys queda demostrat amb el fet que fins i tot en Barack Obama n'ha guanyat un (en una categoria on també hi havia nominat en Bill clinton i en Jimmy Carter: "Millor Àlbum Parlat") i que el millor disc de l'any se l'ha endut, amb el permís de la sobrevalorada Amy Winehouse, un avi de 68 anys, que per postres és pianista de jazz.

 

[@more@]

 

Ara que, ben mirat, a mi ja em va bé, perquè aquest "avi" es un dels meus pianistes de jazz preferits: Herbie Hancock. Segurament molts no el coneixereu pel nom però si escolteu això segur que us sona, alguna versió heu d'haver escoltat, m'hi jugo un pèsol que diria aquell.

El disc, The River, és un homenatge a la cantant/pintora Joni Mitchell. Un d'aquells discos per escoltar-los amb calma, té un aire entre melanconiós i relaxat que el fa una delícia, si li pareu tota l'atenció veureu que està ple de detalls, a més, les col.laboracios són boníssimes, començant pels músics que l'acompanyen, us detacaria en Wayne Shorter i en Dave Holland, i acabant per les veus, d'on sobresurten la mateixa Joni Mitchell, la Tina Turner o en Leonard Cohen, sense desmeréixer la Corinne Bailey Rae o la Norah Jones. En definitiva, jo no sé si realment és el millor disc de l'any, però que és boníssim ho tin molt clar, per tots aquells que encara no us heu atrevit amb el jazz podria ser un bon començament. Per tal que feu un tastet us deixo un vídeo que és una mena de making of del disc, ja em direu què us sembla.

Si no carrega el vídeo feu clic aquí

Comentaris tancats a El millor disc de l’any

Per damunt el grau ordinari

Segons la wikipedia el sopar, l'àpat que es pren al vespre per si algú ho desconeix, a Catalunya es serveix entre les 7 del vespre i les 10 de la nit. Com més tard es sopa, més lleuger tendeix a ser l'àpat, per evitar indigestió a l'anar a dormir. (…)

[@more@]

Segons el gran diccionari de la llengua catalana un àpat és un esmorzar, dinar o sopar per a celebrar una festa, un aplec, etc en honor d'algú o d'alguna cosa.

Segons El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans una festa és la solemnitat amb què se celebra la memòria o l’escaiença d’un esdeveniment
memorable
.

Segons el diccionari català-valencià-balear esdeveniment defineix un fet important que surt damunt el grau ordinari i memorable vol dir que mereix ser recordat. 

Ja ho veieu, de vegades un fet tan senzill com un sopar, un àpat que fem gaire bé cada dia, es transforma en un esdeveniment memorable, no tant pel lloc o per les menges que podien haver estat qualsevols, sinó per la categoria dels participants.

Evidentment, s'ha de repetir!

5s comentaris

Vols dir que podem?

Al l'Espai Isidor veia el vídeo que ha fet un dels components dels Black Eyed Peas aprofitant l'speech Yes, we can del precandidat demòcrata Barack Obama, l'ha transformat en una eina electoral d'un gran valor. Deixant de banda que em sorprendria molt que algun dels nostres polítics fes un discurs que enganxés tant, aquí els vídeos electorals estan encara en un altre nivell. Les comparacions són odioses.

[@more@]

 

Comentaris tancats a Vols dir que podem?

prova

[@more@]

Comentaris tancats a prova