Moments musicals

Dijous passat, per la tarda, feia temps abans d’entrar a veure un client. Llegint el diari vaig veure que a la Sala Apolo de Barcelona, la gent del Festival de Jazz de Terrassa havia muntat una nit de blues: actuava la Shemekia Copeland i en Robert Cray. Són dos dels músics que més m’agraden del gènere i evidentment no m’ho podia perdre. Així que cap a les 20:00 ja estava recolzat a l’escenari (tal com m’ha ensenyat ma germana que s’han de gaudir els concerts) desitjant que comencés l’actuació.

[@more@]

La cantant de Harlem, rauxa en estat pur, no em va decebre, sempre de bon humor i amb una veu poderosíssima (ja us n’he parlat algun cop d’ella). Amb només 29 anys té encara molt camí per còrrer, però de "figura emergent del blues", com vaig llegir no sé on, no en té res, ja ha publicat 4 discos i les principals figures se la rifen per a que els faci de telonera. Però, per sorpresa meva, el moment de la nit me’l va donar en Robert Cray.

És molt fi. Ja fa temps que flirteja amb el soul i sense grans estridències et va conquistant. En un dels solos va anar baixant el volum de la guitarra repetint un acord cada vegada d’una forma més suau, la banda anava afluixant amb ell fins que es va aturar, tot el públic gaire bé aguantàvem la respiració per no perdre’ns ni un sol detall. "It’s amazing" va va deixar anar una noia casi en extasi. L’Apolo s’ensorrava quan va acabar.

Per postres, va començar el bis amb un dels meus dos temes preferits Time makes two. Ostres quin luxe! No tinc el de l’altre dia, però l’he trobat d’un concert de fa aproximadament un any, paga la pena que pugeu el volum. Aquí el teniu: 

 

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.